La causa del bilingüisme territorial al País Valencià.

"Catalans i aragonesos foren el llevat primigeni del País Valencià. D’Aragó i del Principat va baixar el gros dels repobladors. En aquesta duplicitat de procedència s’ha trobat la raó del bilingüisme actual dels valencians. La distribució geogràfica de les llengües fa presumir la natura dels colonitzadors de cada comarca. L’Alt Millars, la Vall de Sogorb, els Serrans, la Foia de Bunyol, la Canal de Navarrès, que avui parlen castellà-aragonès, van tenir una aportació aragonesa predominant, si no exclusiva, en el repoblament inicial. Els Ports de Morella, el Maestrat, tota la faixa marítima, i algunes parts més interiors, com el Camp de Llíria, el Pla de Quart, la Costera, la Vall d’Albaida, les Serres d’Alcoi i la Foia de Xixona, van rebre colons del Principat i són idiomàticament catalans. I així començava a dibuixar-se la fisonomia més vistent del país, almenys fins a la primera frontera meridional, fixada pel tractat d’Almirra del 1244 en la línia Bussot-Biar. La dualitat catalano-aragonesa, en estabilitzar-se, havia d’afegir al mestissatge una altra desconveniència: frustrava potencialment la millor unitat possible de la regió. D’altra banda, les comarques aragonitzades s’establien, en general, sota un règim de feudalisme, per contrast amb les catalanes, on l’organització va tenir un fonament més aviat burgès, i aquesta [31] discrepància social hagué de produir més

conseqüències inquietants.

Si a Almirra Jaume I consentia al seu gendre Alfons X de Castella la possessió de les comarques del nostre Sud actual, Jaume II, en 1305, les incorporava definitivament a la jurisdicció valenciana. Eren la Vall de Novelda; l’Horta d’Alacant, el Camp d’Elx i l’Horta d’Oriola. Aquestes terres, i les del regne de Múrcia, havien estat poblades de catalans, tot i pertànyer a Castella: de llurs habitants havia dit justament Ramon Muntaner que «són vers catalans e parlen del bell catalanesc del món». Però la presència castellana no podia haver estat innòcua. La zona, doncs, restà també bilingüe. Una breu extensió de la Vall de Novelda i l’Horta d’Oriola cauen dins l’esfera del dialecte de Múrcia: un castellà farcit de catalanismes. L’Horta d’Alacant, el Camp d’Elx i la resta de la Vall de Novelda continuen parlant «del bell catalanesc del món». D’aquesta manera, al costat del factor aragonès, i enfront del català, apareixia ara un factor semicastellà. Castellà del tot —perquè castellans purs foren els seus colonitzadors — era el territori de la Vall d’Aiora, que s’integrava al País Valencià igualment al segle XIV."

Joan Fuster; "Nosaltres, els Valencians." pàg. 14

Les protestes de l'IES Lluís Vives

L'Institut d'Ensenyament de Secundària Lluís Vives de València és un institut bastant conegut al País Valencià. En certa manera ho ha sigut sempre -no et sabria concretar si és degut a tenir certa fama de punki o si és degut a disposar d'un bon cos docent, o les dues- però - i ara sí- es va fer de conèixer a nivell internacional com un institut no punki o rebel, no, lo següent.

Era costum, des de no feia moltes setmanes, eixir a protestar els dimecres a mig dia per tallar la Gran Via de Xàtiva, a l'altura de la ferroviària Estació del Nord, on l'afluència de tràfic és molt important, i, per més inri, disposa d'una àmplia gamma de comerços internacionals. Els estudiants de secundària, farts de patir les retallades "en la pròpia carn" --com diria algú amb un to dramàtic-, s'assentaven a la meitat del carrer impedint el pas als vehicles. Ai d'aquell que va gastar l'expressió "patir en la pròpia carn". Irònicament --o potser tràgicament?- fou aplicable a aquests alumnes. Aquell 15 de febrer del 2012, la policia carregà contra els menors sense massa voràgine moral --potser pensaven donar un lliçó però acabà torçant-se la jugada. Les impactants imatges de la policia colpejant els menors indignà bona part de la societat valanciana i també de la resta d'Espanya. La policia fins i tot detingué un menor per "donar colps i mossegar un policia". Pseudo-científics --de renom, eh!- i estudiosos de les criatures mitològiques i d'altres espècimens no gratificats per la biologia es van interessar pel que pareixia ser el descobriment de l'any: L'home-llop. Bé, millor dit el xiquet-llop o l'adolescent-llop, qui va agredir a mossegades un policia armat i protegit fins a les dents. No es correspon amb la realitat, clar, el llopet en qüestió era un menor, que com a bon humà, pateix fred quan la calefacció no funciona, i el policia, a qui potser l'etiqueta d'humana queda massa gran, un home de dubtós coratge. Al veure coses d'aquestes, aquells rumors sobre l'afició a la cocaïna per part del benvolgut cos policial anti-avalots cobren bastant força.


La comunitat educativa es va posar les mans al cap i va condemnar els fets, i qui ho diria però l'efecte dels esdeveniments, lluny de ser una dissuasió, significà una crida --un crit de guerra, si m'ho permeteu- per a joves de tota València i rodalies que els dies següents acudirien a plantar cara a les hosts policials. El segon dia, cap a les dos del mig dia, va viure un "xoc" un poc més agressiu entre policia i estudiants: Desenes de contusionats i 6 detinguts. Anomenar a això xoc és propi de la ja tant apàticament burgesa i forana premsa: Als ulls saltava que era un atropellament en totes les de la llei. Eixa mateixa vesprada, al voltant de 200 persones es van concentrar davant la delegació del govern. Les autoritats tenien preparada la mateixa medicina: 2 detinguts més i les porres d'un desplegament policial digne de pel·lícula --d'aquelles on els furgons del FBI rodegen un banc segrestat per terroristes, a poder ser comunistes o islamistes.

L'onada solidària no es va fer esperar. Protestes i manifestacions a tot arreu. El quart dia fou una batalla campal. Els estudiants n'estaven farts de rebre: En un vehement colp de ràbia, les protestes s'estenen per quasi tota la ciutat. La policia necessità Déu i ajuda per controlar la situació, que durant la nit encara va ser caòtica i fins i tot vam veure contenidors cremant. Un cap de la policia, en una clara demostració del seu feixisme i de la --molt afortunada pels estudiants- mostra d'estupidesa a la qual ens tenen acostumats aquests primats subdesenvolupats, no se li va ocórrer altra cosa que titllar de "el enemigo" als estudiants durant una roda de premsa. Ai, de la ximpleria elevada al infinit! Ja no parlem de titllar d'enemics a estudiants en la seua gran majoria menors o si més no sent aquests el leitmotiv de les protestes, sinó per criteris pragmàtics, la simple imatge pública que dóna. La premsa internacional, que també estava acostumada a la violència policial, feia escarni de la policia espanyola. I de fet, si no fóra un tema tant seriós, no hi ha dubte que hi havien motius per humiliar aquesta policia tant inoperant. El cap policial que va dir això, per cert, fou uns mesos més tard ascendit. La justícia brillava per la seua absència novament.


Després d'aquests episodis la policia va anar suavitzant-se, va rebre l'ordre de no intervenir en les posteriors manifestacions i, junt a una actitud pacífica dels manifestants, les protestes van desaparèixer. Allò fou breu, però realment el rebrot d'energia protagonitzat per aquells estudiants va fer relliscar més d'una consciència apardalada.

En quant a l'element nacionalista, si es pot dir així, o valencianista, no va estar directament vinculat a les protestes. El progressisme nacionalista i l'esquerra en general hi van ser presents, de fet entre els detinguts hi havien militants del Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans, però més enllà de la influencia individual d'unes ideologies amb empelt entre el jovent estudiant, no es pot considerar que darrere de les protestes hi haver-en motivacions nacionals sinó més bé de tipus econòmic.