L'Institut d'Ensenyament de Secundària Lluís Vives de València és un institut bastant conegut al País Valencià. En certa manera ho ha sigut sempre -no et sabria concretar si és degut a tenir certa fama de punki o si és degut a disposar d'un bon cos docent, o les dues- però - i ara sí- es va fer de conèixer a nivell internacional com un institut no punki o rebel, no, lo següent.
Era costum, des de no feia moltes setmanes, eixir a protestar els dimecres a mig dia per tallar la Gran Via de Xàtiva, a l'altura de la ferroviària Estació del Nord, on l'afluència de tràfic és molt important, i, per més inri, disposa d'una àmplia gamma de comerços internacionals. Els estudiants de secundària, farts de patir les retallades "en la pròpia carn" --com diria algú amb un to dramàtic-, s'assentaven a la meitat del carrer impedint el pas als vehicles. Ai d'aquell que va gastar l'expressió "patir en la pròpia carn". Irònicament --o potser tràgicament?- fou aplicable a aquests alumnes. Aquell 15 de febrer del 2012, la policia carregà contra els menors sense massa voràgine moral --potser pensaven donar un lliçó però acabà torçant-se la jugada. Les impactants imatges de la policia colpejant els menors indignà bona part de la societat valanciana i també de la resta d'Espanya. La policia fins i tot detingué un menor per "donar colps i mossegar un policia". Pseudo-científics --de renom, eh!- i estudiosos de les criatures mitològiques i d'altres espècimens no gratificats per la biologia es van interessar pel que pareixia ser el descobriment de l'any: L'home-llop. Bé, millor dit el xiquet-llop o l'adolescent-llop, qui va agredir a mossegades un policia armat i protegit fins a les dents. No es correspon amb la realitat, clar, el llopet en qüestió era un menor, que com a bon humà, pateix fred quan la calefacció no funciona, i el policia, a qui potser l'etiqueta d'humana queda massa gran, un home de dubtós coratge. Al veure coses d'aquestes, aquells rumors sobre l'afició a la cocaïna per part del benvolgut cos policial anti-avalots cobren bastant força.
La comunitat educativa es va posar les mans al cap i va condemnar els fets, i qui ho diria però l'efecte dels esdeveniments, lluny de ser una dissuasió, significà una crida --un crit de guerra, si m'ho permeteu- per a joves de tota València i rodalies que els dies següents acudirien a plantar cara a les hosts policials. El segon dia, cap a les dos del mig dia, va viure un "xoc" un poc més agressiu entre policia i estudiants: Desenes de contusionats i 6 detinguts. Anomenar a això xoc és propi de la ja tant apàticament burgesa i forana premsa: Als ulls saltava que era un atropellament en totes les de la llei. Eixa mateixa vesprada, al voltant de 200 persones es van concentrar davant la delegació del govern. Les autoritats tenien preparada la mateixa medicina: 2 detinguts més i les porres d'un desplegament policial digne de pel·lícula --d'aquelles on els furgons del FBI rodegen un banc segrestat per terroristes, a poder ser comunistes o islamistes.
L'onada solidària no es va fer esperar. Protestes i manifestacions a tot arreu. El quart dia fou una batalla campal. Els estudiants n'estaven farts de rebre: En un vehement colp de ràbia, les protestes s'estenen per quasi tota la ciutat. La policia necessità Déu i ajuda per controlar la situació, que durant la nit encara va ser caòtica i fins i tot vam veure contenidors cremant. Un cap de la policia, en una clara demostració del seu feixisme i de la --molt afortunada pels estudiants- mostra d'estupidesa a la qual ens tenen acostumats aquests primats subdesenvolupats, no se li va ocórrer altra cosa que titllar de "el enemigo" als estudiants durant una roda de premsa. Ai, de la ximpleria elevada al infinit! Ja no parlem de titllar d'enemics a estudiants en la seua gran majoria menors o si més no sent aquests el leitmotiv de les protestes, sinó per criteris pragmàtics, la simple imatge pública que dóna. La premsa internacional, que també estava acostumada a la violència policial, feia escarni de la policia espanyola. I de fet, si no fóra un tema tant seriós, no hi ha dubte que hi havien motius per humiliar aquesta policia tant inoperant. El cap policial que va dir això, per cert, fou uns mesos més tard ascendit. La justícia brillava per la seua absència novament.
Després d'aquests episodis la policia va anar suavitzant-se, va rebre l'ordre de no intervenir en les posteriors manifestacions i, junt a una actitud pacífica dels manifestants, les protestes van desaparèixer. Allò fou breu, però realment el rebrot d'energia protagonitzat per aquells estudiants va fer relliscar més d'una consciència apardalada.
En quant a l'element nacionalista, si es pot dir així, o valencianista, no va estar directament vinculat a les protestes. El progressisme nacionalista i l'esquerra en general hi van ser presents, de fet entre els detinguts hi havien militants del Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans, però més enllà de la influencia individual d'unes ideologies amb empelt entre el jovent estudiant, no es pot considerar que darrere de les protestes hi haver-en motivacions nacionals sinó més bé de tipus econòmic.
No hay comentarios:
Publicar un comentario